1. El reconeixement: Gratitud als equips d’emergència i a la solidaritat veïnal. Seguir leyendo
1. El reconeixement: Gratitud als equips d’emergència i a la solidaritat veïnal
Des d’Artana, zona cero de l’incendi amb 3.160 hectàrees cremades que representa una tercera part del cremat volem fer una reflexió:
Davant la voracitat d’un incendi forestal que va cremar quasi el 100 % de nostres muntanyes, la primera resposta que naix dels ciutadans i ciutadanes és un agraïment profund i unànime. Cal reconèixer de manera institucional i humana l’esforç heroic, incansable i professional de tots els cossos que han lluitat contra el foc a primera línia. Des dels Bombers de la Diputació de Castelló i els Bombers Forestals de la Generalitat, fins a les dotacions vingudes d’altres províncies, la Unitat Militar d’Emergències (UME) i els pilots dels mitjans aeris que s’han jugat la pell a cada descàrrega. Una coordinació humana recolzada per la seguretat de la Polícia Nacional, la Guàrdia Civil, la Polícia Local, Protecció Civil, els serveis sanitaris i la Creu Roja, bolcats en l’atenció als evacuats.
Però el front no només es defensa amb uniformes. La vertadera infraestructura ha estat la resposta humana de la solidaritat veïnal. Els voluntaris, els ajuntaments d’acollida de la comarca, les persones particulars que van posar les seves cases a disposició dels evacuats, i tots els que es van dedicar de forma immediata a ajudar a qui ho havia perdut tot o havia hagut de sortir amb tota celeritat. Aquesta xarxa de suport mutu demostra que la nostra societat és solidària fins extrems insospitats.
2. Tota aquesta resposta exemplar no pot amagar el gran fracàs en l’extinció del foc
L’agraïment al front de batalla, no pot tapar les ombres de la gestió del desastre. Els incendis es combaten quan són xicotets. En aquest cas, la finestra d’oportunitat del minut zero (el dia 25 a la Vall d’Uixó) no es va aprofitar amb la contundència i rapidesa necessàries quan el foc encara era gestionable. Aquesta manca de resposta inicial fulminant va desencadenar un efecte dominó, permetent que ràpidament, l’incendi prenguera una força i velocitat que el va col·locar absolutament fora de capacitat d’extinció, obrint-li les portes directes al Parc Natural de la Serra d’Espadà i zones pròximes amb igual de valor medi ambiental i estimat per tot hom.
És en aquest punt de descontrol quan s’activen els mecanismes de la comunicació política, sovint allunyats de la realitat tàctica. Quan un responsable públic llança la recurrent frase “lo primero son las personas” en un moment en què la població civil ja ha estat correctament evacuada de la zona de perill, s’evidència una fricció conceptual. A quines persones s’estava atenent si la zona ja era buida? [Per suposat que també conten els treballadors que estaven sota les flames, però la protecció d’ells es mou per uns canals diferents].
Darrere aquesta qüestió discursiva s’amaga sovint la necessitat de justificar les pèrdues materials o ambientals de milers d’hectàrees i pitjor encara, la politització dels alts càrrecs on prima en ocasions «l’afiliació abans que la preparació“. Podem dir amb tota seguretat que els bombers saben molt del tema i ho manifesten públicament quan tenen ocasió.
La gestió de catàstrofes requereix un comandament purament tècnic. Quan els directors generals o consellers són triats per quotes de partit i no per experiència real, (tenim exemples en la dana) es genera una enorme tensió al Lloc de Comandament Avançat (PMA). Els analistes de bombers veuen sovint vetades les seues decisions d’enginyeria forestal (com ara cremar una zona controladament o fer un contra-foc així com protegir cases il·legals en detriment de l’objectiu principal que deu ser el bosc amb milions de ser vius en perill) per la por dels polítics al desgast electoral i al titular de premsa de l’endemà.
3. Entre la realitat del clima i el soroll dels tòpics urbans
A la tragèdia de les flames s’hi afegeix un altre foc igualment destructiu: el del discurs negacionista i el desconeixement de la realitat rural. Resulta tan inútil com irresponsable negar l’evidència d’un canvi climàtic que es manifesta amb onades de calor extremes i humitats relatives per sota del 10%. Això no són opinions; són dades científiques que converteixen les nostres muntanyes en autèntics polvorins.
Més dolorós encara és el menyspreu cap a aquells que dediquen la vida a la protecció de la natura. Etiquetar de “fanàtics climàtics” o “ecologistes de saló” a qui alerta dels riscos o treballa sobre el terreny, aquestes actituds són d’una injustícia profunda. L’ecologisme real de la Serra d’Espadà no neix d’un despatx urbà; neix dels peus en terra, de la gent que coneix cada sender i el cuida, de les persones que estaven a peu de foc en altre temps quan ens permetien participar i que ara estan en tot moment disposats a col·laborant amb el territori.
Dins d’aquest desconeixement urbà, s’ha fet fortuna amb el tòpic afirmació que «el bosc està brut». Cal parlar amb propietat i desmuntar aquest mite. Brutícia és el plàstic, la llauna o la deixalla que l’ésser humà llança de forma incívica. Però les branques seques, el sotabosc i la pinassa són matèria orgànica viva, essencial per a l’ecosistema. El problema real de les nostres muntanyes no és la brutícia, sinó l’excés crític de biomassa. Aquesta acumulació massiva de combustible és el resultat directe de l’abandonament de l’economia rural. S’ha perdut l’aprofitament tradicional dels recursos: ja no hi ha ramats que netegen els camins, ni es recull la llenya, ni es manté el mosaic agrícola que antigament actuava com a tallafocs natural.
4. Conclusió: Exigència de responsabilitat i futur
Confondre el bosc mediterrani amb un jardí de ciutat només serveix per a eludir les veritables responsabilitats estructurals. Per a protegir el nostre patrimoni natural no necessitem eslògans buits ni desqualificacions en l’espai públic; necessitem inversió real en prevenció durant els dotze mesos de l’any, respecte escrupolós als criteris tècnics dels professionals de l’extinció i una política forestal que condueixi a fer sostenible la vida i l’economia als nostres pobles. Només així podrem evitar que la història de la destrucció de la nostra terra es repeteixi novament.
5. Una nota d’esperança
Hem constatat en els nostres conciutadans una gran sensibilitat medi ambiental i una gran preocupació per les conseqüències de l’incendi, en altre temps la despreocupació del que passava a la muntanya era més general, siguen catalogats els que l’estimàven com quatre bojos desfeinats. Aquesta sensibilitat vers la natura augura un futur més feliç per als joves i un esdevenir més esperançador per als nostres boscos.
Alguns ja no ho veurem, però no importa, la natura no té pressa però és constant amb els seus objectius. Les sureres, carrasques, llentiscles i altres espècies rebrotadores afloraran en primavera, els pins que amb l’amenaça de la seva mort van dispersar la seva llavor, creixeran amb les primeres pluges, els milions d’insectes, amfibis, rèptils, mamífers i aus tornaran i tots nosaltres tornarem a estar al paradis de la Serra Espadà.
Josep Herrero Cabanyes ha sigut president de la Societat d’Amics de la Serra d’Espadà, director de Voluntaris Contra el Foc de la mateixa organització i president de la Junta Rectora del Parc Natural de la Serra d’Espadà.
